dissabte, 23 de setembre de 2017

Sèries: Better Call Saul (3a temporada)

Han passat mesos des que vaig acabar de veure la tercera temporada de Better Call Saul, l'aclamat spin-off de Breaking Bad, però no ha estat fins ara que n'he fet una entrada perquè, senzillament, m'havia estimat més parlar d'altres coses, abans. 

Però la vaig veure al dia, setmana rere setmana, com sempre, i és que es tracta d'una de les meves sèries preferides de l'actualitat. Al capdavall, continuo considerant la sèrie "mare" la meva preferida i aquesta no només n'és una digna successora, sinó que algunes veus ja consideren que podria superar-la i tot.


La tercera és una temporada en què veiem la destrucció definitiva de la relació entre el protagonista, el futur Saul Goodman, i el seu germà, en Charles McGill, una batalla legal d'astúcia que, coneixent en Jimmy, i per més que els "grans" el menyspreïn com a advocat, per força havia de ser apassionant

El combat té lloc amb males arts i moltíssima picardia per totes dues bandes, però és un terreny en què en Jimmy es mou com peix a l'aigua, com anirem veient durant aquesta temporada en què potser perd una batalla, sí, però la guerra és més llarga.


Com que es veu obligat a prendre's un descans ha d'estudiar maneres de guanyar-se la vida, i és llavors quan entra en contacte amb el món de la publicitat i pot alliberar el showman que té dins. També és en aquest moment que neix el personatge d'en Saul Goodman, i quan el lema de "tot s'hi val" adquireix la seva màxima expressió.

Televisió a banda, però, en Jimmy també reprèn el contacte amb les ancianes a qui havia ajudat a portar una demanda -una de les poques bones accions amb què ens havia entendrit aquest bandit- i se les empesca per embrutar la bona imatge que s'hi havia guanyat. 


Pel que fa a la seva vida personal, continua la relació amb la Kim, a qui va convèncer per muntar una oficina conjunta tot i tenir clients per separat, ben allunyats ja de l'enorme bufet Hamlin, Hamlin & McGill. 

És una relació que té el seu ritme, ja es veu que ella no n'està 100% convençuda i que no és del tot formal, però també, i des de la primera temporada, patim per ella perquè, per culpa de la seva bondat i la seva debilitat per en Jimmy, acabarà prenent mal, tard o d'hora.


Pel que fa als més criminals del repartiment, en aquesta tercera temporada es produeix l'esperada trobada entre en Gus Frink (Giancarlo Esposito), el gran dolent de Breaking Bad i propietari de la cadena de menjar ràpid Los Pollos Hermanos, i el "justicier" o antiheroi Mike Ehrmantraut, un dels seus esbirros més importants a la sèrie original i que està brillant en aquesta com a personatge més entranyable. 

Aquí veiem com entren en contacte i de quina manera l'ancià, que s'havia emmerdat en una guerra solitària contra el narcotraficant Héctor Salamanca, es veu mig obligat a treballar per al rival d'aquest. Les desventures d'en Nacho, per altra banda, es continuen enduent bona part del metratge dels episodis amb més interès i tensió que mai, tret característic d'aquesta sèrie i la que la va originar.


La tercera temporada de Better Call Saul continua reafirmant una sèrie que cada cop queda més clar que és un encert, i que, encara que sembli paradoxal, mentre s'acosta argumentalment -i pel que fa a aparició de personatges- a la sèrie original, alhora va prenent més personalitat.

Les peces per a la connexió total amb Breaking Bad ja estan gairebé totes posades, però jo almenys tinc ganes que em continuïn explicant coses d'aquests personatges i el seu rerefons, i trobo que com a mínim no hauríem de veure aparèixer en Walter White (Bryan Cranston) fins a la cinquena temporada o, per crear un cop d'efecte, al final de la quarta. Ja ho veurem.

 


diumenge, 17 de setembre de 2017

Lectures: El almanaque de mi padre

El mestre Jirô Taniguchi, especialment apreciat a Europa gràcies a unes històries i un estil de dibuix propers al còmic europeu, fins al punt que aquí es publica en sentit occidental, i per tant emmirallat, per petició expressa seva, ens va deixar al febrer a l'edat de 69 anys. 

Se l'ha publicat molt, a l'estat espanyol -no tant com al francès, segur-, però Planeta Cómic no ha estat, ni de bon tros, la seva casa d'acollida habitual. Ho és en aquest cas, amb una obra prou coneguda, però que jo no he llegit fins ara, i això ha tingut l'avantatge de permetre'm llegir-ne una edició definitiva, de la col·lecció Trazado, sense pàgines repetides com passava a l'anterior edició recopilada -recordem que la primera vegada que es va publicar va ser en el format Biblioteca Manga, per parts- i amb una excel·lent traducció, a diferència del que ens acostumem a trobar amb els treballs publicats per Ponent Mon, l'editorial que més obres n'ha editat aquí.


El almanaque de mi padre (en japonès Chichi no koyomi) va ser publicada originalment el 1994 i narra la història de l'acostament d'un home de mitjana edat a la figura del seu pare un cop li comuniquen la seva mort, torna al seu poble per a les exèquies i, a través de les converses amb familiars i coneguts que feia molts anys que no veia, descobreix coses del seu pare que no sabia i que l'haurien ajudat a no distanciar-se'n quan, de petit, i arrel del trauma del divorci dels seus pares, el va culpar i a partir de llavors va evitar el contacte amb ell tant com va poder, fins al punt de marxar a Tòquio tan aviat com va poder.


Es podria dir que en un paràgraf he explicat tota la història, però no és ben bé així. L'obra és plena de detalls, matisos, escenes de la infantesa i l'adolescència del protagonista i moments d'allò és emotius i malencònics. I sense que, per la seva naturalesa, hi pugui haver girs sorprenents o grans cops d'efecte, El almanaque de mi padreescenes punyents emmarcades en un context quotidià que fan que sigui una lectura interessant, i molt trista -és un dels còmics més tristos que he llegit mai-, a més de merèixer que hi tornem de tant en tant. 

Li he trobat paral·lelismes amb l'única altra obra que n'he ressenyat en aquest blog, Barri Llunyà, perquè al capdavall els seus protagonistes tornen a la infantesa d'una manera o d'una altra i exploren les relacions amb els seus éssers estimats amb un grau més o menys gran de penediment, però hi ha prou diferències com per poder dir que el mestre Taniguchi no feia sempre el mateix. A més, en la seva extensa bibliografia trobem obres de tota mena, fins i tot de ciència-ficció i de samurais.  


El almanaque de mi padre, a més, és interessant per a un lector occidental perquè retrata com és una cerimònia de comiat d'un difunt al Japó, al capdavall tota l'obra té lloc durant la vetlla i durant les primeres hores del dia de la cremació, i en llegir les converses dels personatges coneixem, com el protagonista, com era la vida del finat a través de mirades al passat. 

Tot plegat amb el dibuix realista i detallat d'un autor -nascut a Tottori, com el protagonista, per cert- l'estil del qual podríem reconèixer a quilòmetres de distància, però que també demostra que sap caracteritzar els personatges perquè els diferenciem en qualsevol edat, a més de regalar-nos bells paisatges, exteriors o interiors.


El almanaque de mi padre ha desplaçat Barri Llunyà com la meva obra preferida de l'autor, i també ha aconseguit un lloc entre els manga, i còmics en general, que m'enduria a la hipotètica illa deserta. Recomanadíssim.





diumenge, 10 de setembre de 2017

Sèries: The Defenders

Fa molt de temps, quan es va saber que es faria una sèrie d'en Daredevil per a Netflix poc ens imaginàvem com en seria, de bona, i l'èxit que tindria. Però ja llavors es va dir que el projecte incloïa la creació d'unes altres tres sèries i que, al final, convergirien en una que uniria els seus protagonistes, encara que als còmics els membres que formen part del grup siguin uns altres.

Llavors 2017 quedava lluny i encara havíem de gaudir reposadament -o no, atès el format de publicació de Netflix- de les quatre sèries, i fins i tot hem pogut veure la segona temporada de Daredevil. Però ja ha arribat el moment, ja hem pogut veure en Matt Murdock (dos cops), la Jessica Jones, en Luke Cage i en Danny Rand (Iron Fist) en acció, i almenys a mi m'han agradat moltíssim. Què passa, doncs, amb la sèrie que els presenta i els uneix per fer front a un enemic comú?


The Defenders, creada per Douglas Petrie i Marco Ramírez, està concebuda, de fet, com una minisèrie, després de la qual els seus protagonistes continuaran sortint a les respectives sèries. No queda clar si està totalment descartada una segona temporada, però de moment és això: una minisèrie. 

8 episodis en què veiem com uns personatges que hem conegut al llarg d'aquest últim parell d'anys confluïen en topar-se amb un enemic comú, episodis que eren una prova de foc per veure si les quatre sèries, que ja hem vist que tenien un estil similar i alhora personalitats pròpies, encaixaven bé o no.


I les preocupacions que podíem tenir com a espectadors estan ben tractades al guió: els quatre superherois són molt diferents, tots tenen poders però les seves personalitats els fan tocar més de peus a terra -en Luke Cage i la Jessica Jones, que ja es coneixien- o bé adoptar el paper de justiciers i sortir a fer el Bé i enfrontar-se a perillosíssims enemics -en Daredevil i l'Iron Fist-. 

Malgrat l'escepticitat dels dos primers, tant la superforça i la invulnerabilitat davant les bales com el "radar" del cec Daredevil i el puny de l'Iron fist són, al capdavall, superpoders, i assumits tots ells, es pot assumir la naturalesa de l'enemic, les resurreccions o la filosofia de K'un-lun sense cap problema.


Un xoc de personalitats que, després d'un inici de minisèrie dedicat a reprendre les respectives històries allà on s'havien quedat o, senzillament, veure com els anava a cadascun d'ells després de tant de temps, es resol amb un sopar xinès i la topada amb la realitat: tots quatre tenen un enemic comú que, d'una manera o d'una altra, afecta les seves vides, i ja que tenen superpoders els faran servir per salvar la ciutat de Nova York


Aquest enemic, com ja esperàvem si havíem vist Daredevil i Iron Fist, on s'esmentava i apareixia clarament, The Hand, l'escissió de K'un-lun que buscava la immortalitat i dominar el món, i que The Defenders permet que coneguem en la seva totalitat, almenys pel que fa als Dits que la dirigeixen i que ens faltaven, cas d'en Murakami (Yukata Takeuchi) i en Sowande (Babs Olusanmokun), perquè Madame Gao (Wai Ching Ho) i en Bakuto (Ramón Rodríguez) ja els coneixia.

La seva líder és l'estrella convidada de la sèrie, la Sigourney Weaver, que fa d'Alexandra, i que és la responsable que el cadàver de cert personatge al final de la segona temporada de Daredevil desaparegués, ja que aquí reapareix ressuscitat i convertit en una arma al servei de The Hand.


The Defenders és el clímax del que s'havia estat preparant fins ara, no és estrany que es consideri un projecte similar i paral·lel als Avengers cinematogràfics, també de Marvel, tot i que en aquest cas és un producte, com les sèries que el precedeixen, amb un to més seriós, fosc, lent i realista... en la mesura del possible.

Per als fans és un autèntic plaer veure aquests personatges trobar-se, resoldre diferències i treballar junts, perquè es complementen força bé, tot i que, si se'm permet apuntar una curiositat, sembla que en Danny Rand no sigui res sense el seu puny perquè, només amb el kung-fu, no destaca gaire en comparació amb els altres, i en general no convenç gaire, cosa que es va criticar molt d'Iron Fist, que va rebre per totes bandes, una d'elles les escenes de lluita. Per sort, jo no em fixo gaire en aquestes coses i també aquella sèrie em va agradar força.


Per altra banda, una de les coses que volia veure a The Defenders era si els excel·lents personatges secundaris tindrien el seu lloc en un producte tan coral, i la resposta és que en general sí, tot i que al principi semblava que no i, de fet, alguns no pinten gaire, sobretot els de Daredevil i Jessica Jones

No els esmentaré tots, però destaquen la Claire Temple (Rosario Dawson), que sorprenentment no és qui presenta els personatges tot i conèixer-los tots personalment, i sobretot el que més m'interessava era veure la trobada entre la Misty Knight (Simone Missick) i la Colleen Wing (Jessica Henwick), que als còmics treballaven juntes com a Daughters of the Dragon i a la televisió han tingut orígens diferents, però he vist signes d'esperança pel que fa a una possible futura associació, i això m'encanta. 


És un dels anomenats easter eggs o secrets que es poden detectar al llarg de la sèrie, no sempre tan obvis ni tan fàcils per al públic general com jo, perquè alguns són per a autèntics experts amb bona vista. Aquí, en anglès, n'expliquen molts.

Ara cadascú continuarà el seu camí, associacions a banda, però The Defenders ha estat un experiment que considero reeixit, perquè s'ha aconseguit unir quatre sèries que, de vegades, no semblava que encaixessin gaire des del punt de vista temàtic. El to i la ubicació de totes elles, però, ha fet possible que sorgís aquesta cinquena producció sense que res semblés fora de lloc, i almenys a mi m'ha deixat molt satisfet.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails