dimarts, 18 de juliol de 2017

Cinema: Pulp Fiction

Quan parlo d'una pel·lícula encapçalo l'entrada amb la paraula "cinema" o "visionats", segons si l'he vist al cinema o a casa. Explico això perquè, veient el nom del film d'avui es podria pensar que m'he equivocat -tot i que m'inclino més per pensar que ningú s'havia adonat de la diferència-, però no, és totalment intencionat i correcte.

Afortunadament fa uns dies vaig poder veure per primera vegada al cinema, gràcies a una reestrena, i a més en versió original, una pel·lícula que em va marcar quan era adolescent i, sense saber-ne absolutament res, vaig veure anunciada a TV3, fet que em va crear un hype espectacular i que em va dur a veure-la i alhora gravar-la en VHS.



Llavors ho feia molt, això de gravar films a la tele, però després no tornava a veure les pel·lícules... amb l'excepció d'aquesta. La vaig veure algunes vegades, sí, però no gaires, i dècades després no ho havia tornat a fer, ni tan sols tenint-la en DVD i Blu-ray, fins ara. Amb la memòria que tinc per a les pel·lícules, el cert és que ho necessitava.


Aquesta pel·lícula de 1994, escrita i dirigida per en Quentin Tarantino i guanyadora d'un Oscar i un Globus d'Or al millor guió original, a més de la Palma d'Or de Cannes i múltiples nominacions en diversos guardons, ja amb el seu títol, Pulp Fiction, fa un homenatge a la novel·la negra barata de la primera meitat del segle XX, i és que els homenatges a gèneres que li agraden serien la tònica de la carrera del director, que continua encara ara.

Però Pulp Fiction no en té res, de pel·lícula barata -tot i que no va costar "gaire"-, i malgrat que es podria etiquetar d'"indie" -oblidem-nos, doncs, d'elaborats efectes especials-, els intèrprets que hi apareixen són majoritàriament grans noms de Hollywood (Samuel L. Jackson, Bruce Willis...) que, curiosament, llavors eren poc coneguts o passaven una època més fluixa.

Sens dubte va ser aquesta la pel·lícula que els va catapultar, els va donar fama internacional i els va posar al lloc que es mereixien. I també hi tenim secundaris de luxe, com en Harvey Keitel i en Christopher Walken.



Probablement l'escena més famosa de la pel·lícula, aquesta escena de ball, a la qual van fer un homenatge els mateixos Uma Thurman i John Travolta tornant a ballar a Be Cool (2005) però amb el so dels Black Eyed Peas, mostra també la cançó You never can tell, una de les que van formar part d'una banda sonora que acompanya perfectament les escenes i que està farcida de temes de música surfera, però també amb rock and roll, soul i pop dels 60 i els 70, que quan vaig tenir en CD vaig escoltar fins que el cor em va dir prou. I, de fet, no me'n canso mai.

La cançó més coneguda, però, és la dels crèdits del principi, i es diu Misirlou, tot i que la majoria de la gent la coneix amb el nom de "la cançó de Pulp Fiction". És un tema que té una interessant història darrere, i de la qual vaig parlar aquí.


Però bé, com diria el senyor Llop, deixem de... En fi, que ja és hora de parlar de la pel·lícula en si. Amb una estructura cronològicament desordenada -però no gaire-, el film comença i acaba al mateix escenari, en moments molt similars que fan de pròleg i epíleg, però no es fa gens difícil de seguir.

De fet, només hi ha una escena que ens anticipa el que passarà i que connecta les dues trames principals de la història, però aquest spoiler intencionat no ens afecta, no té cap importància, per a gaudir d'una pel·lícula amb treballadíssims diàlegs sobre els temes més quotidians i frívols, que contribueixen a donar un to de comèdia negra al film.


Ja d'adolescent recordo que em pixava de riure amb les paraulotes i les converses sobre hamburgueses i massatges als peus, però el que més em fascinava era la violència, els trets, la sang, i la calma amb què actuaven els seus personatges la major part de les vegades.

Ha estat ara, en veure-la al cinema de més gran, que he pogut gaudir al màxim de Pulp Fiction, sumant els motius infantils de llavors a una observació més adulta i crítica d'aquesta cinta que em continua agradant tant com llavors -i alguna escena no la recordava gaire, per tant ha tingut un punt de "novetat"- i per a la qual no passen els anys. En Quentin Tarantino era i és un mestre del cinema, amb un estil propi que potser no tothom sabria apreciar, però que fa gaudir de mala manera aquells que sí que ho fem.


És una pel·lícula llarga (154 minuts), però passa molt bé, i és que no hi ha cap escena que resulti pesada o lenta, i dins la quotidianitat dels diàlegs i els fets -quotidians per a gàngsters i esbirros en general, és clar- res no sobra, perquè sempre s'hi percep una tensió creixent que sabem que durà a un clímax de violència i caos.

En qualsevol cas, la importància de Pulp Fiction a la història del cinema és innegable, no només perquè acostuma a sortir a les llistes de les millors pel·lícules del mitjà, sinó també perquè s'ha parodiat, imitat i homenatjat moltes vegades, i això sempre és un símptoma de l'èxit i la qualitat d'un producte.




dimecres, 12 de juliol de 2017

Sèries: 13 Reasons Why

L'any passat la sensació de Netflix va ser Stranger Things, una sèrie de què tothom parlava i que va reunir adeptes gràcies al boca-orella -no pas "boca a boca" ni "boca-boca", molt utilitzat però erroni, perquè és una tècnica de respiració artificial-, i aquest 2017 en tindrem la segona temporada, però hi ha hagut una nova sensació, una nova sèrie que tothom acaba veient, i en vull parlar.


Reconec que abans que me la recomanessin només la coneixia de nom, i era un nom que no m'agradava gaire. 13 Reasons Why em suggeria una sèrie adolescent, i ho és, però no en el sentit lleuger de la paraula. Senzillament els seus personatges són noies i nois d'institut de secundària, de 17-18 anys, però el to no en té res, de lleuger ni superficial.

La premissa difícilment podria ser més dramàtica: mentre els alumnes del centre intenten tirar endavant després del suïcidi d'una companya dues setmanes abans, el protagonista, en Clay Jensen (Dylan Minnette, vist a Saving Grace i a Lost, en aquest cas fent de fill d'en Jack Shephard) rep una capsa amb unes cintes de casset gravades per la Hannah Baker (Katherine Langford) abans de morir.


En cadascuna de les cares d'aquestes cintes, que ell escolta en secret, la noia hi explica els greuges que alguns dels companys havien comès contra ella, almenys des del seu punt de vista, i que la van conduir a prendre la fatídica decisió de deixar voluntàriament aquest món.

Hi ha 13 cares gravades, i en forma de diari personal en àudio la noia hi explica fets, o detalls, que els que escolten els cassets no coneixien. La sèrie comença quan en Clay rep la capsa, però és dels últims que la reben. Els anteriors les han hagut d'anar escoltant i passant al següent de la llista, sota amenaça, i el seu contingut els afecta d'una manera més o menys profunda.


No sempre allò que li han fet a la Hannah és igual de greu. Hi ha coses que ho són, és clar, i molt, però d'altres són accions típiques d'adolescents -no per això justificables- que senzillament tenen unes repercussions inesperades, i la protagonista, també narradora en off, desgrana els esdeveniments a través dels quals, en forma de flashbacks, coneixem les circumstàncies prèvies a la tragèdia.


Coses per desgràcia tan assumides i habituals com que un noi faci el fanfarró i exageri un encontre romàntic amb una noia i en distribueixi fotos sense el seu permís per a diversió dels "col·legues", que la seva primera amiga la deixi de banda per anar amb el seu xicot o que una altra li faci el buit per protegir la seva reputació.

No acaba de quedar clar per què, per molt que sigui "la nova", li ha d'anar tot tan malament, però al capdavall no s'ho mereix ningú, això de patir assetjament en totes les seves formes, ni els menys agraciats ni els més atractius segons els cànons de bellesa actuals, ni els nous ni els que ja tenen una colla d'amics de fa anys, de manera que en realitat no ens hauríem de fer aquesta pregunta.


També val a dir que, fora dels companys que assenyala amb el dit a les seves cintes, els altres sembla que no estan gaire afectats, i és sobretot en Clay, que n'estava enamorat i amb qui tenia una relació força bona, qui es mostra més trist i destrossat, alhora que sorprès per tot allò que escolta a les cintes, i amb l'ànsia de saber que, si ell en té una, vol dir que també hi ha un capítol dedicat a un noi com ell, que és un tros de pa i estimava tant la Hannah.


A mesura que els altres lluiten per amagar la veritat i es posen en contra d'en Jay, que vol que es faci justícia, l'únic aliat del protagonista és en Tony Padilla (Christian Navarro), una mena de James Dean hispà que a més porta un Mustang del 68. Per això, i perquè també és molt bon paio, és el meu personatge preferit.

La sèrie, basada en una novel·la de Jay Asher de 2007, ha estat molt ben rebuda, tant per la història en si com per les interpretacions, especialment dels seus dos protagonistes, autèntiques revelacions que si puc aniré seguint, sobretot la Katherine Langford, però també ha rebut moltes crítiques perquè determinats col·lectius consideren que parlar amb detall dels motius d'un suïcidi anima possibles suïcides a dur a terme el mateix acte. Això es pot rebatre amb molts arguments, però no hi entraré. Simplement volia deixar-ne constància.


El cas és que 13 Reasons Why està feta amb uns estàndards de qualitat força alts, està ben trenada i els salts temporals són fàcils de seguir gràcies a detalls com la tireta del front d'en Clay al present o el simple fet que quan veiem la noia al present és a través de la "materialització" d'un record d'en Clay, però òbviament no hi és de debò.

També ens convida a reflexionar sobre el suïcidi en si, i sobre la culpa que en més o menys grau tenim quan algú del nostre entorn no ho està passant bé, sigui per acció o inacció, però també mostra amb realisme que no tothom gestiona els remordiments de la mateixa manera, i que la protagonista és d'aquelles persones que, ja em perdonareu per criticar la víctima, quan decideixen demanar ajuda ho fan tard i malament.

Sens dubte és una sèrie diferent, força original, i molt dura -per les implicacions dels fets que s'hi narren i per algunes escenes-, que caldrà veure cap a on va a la segona temporada, perquè han quedat coses per dir, però naturalment haurà de canviar el format un cop les cintes han estat totalment escoltades.


dijous, 6 de juliol de 2017

Lectures: Escolta la cançó del vent i Pinball 1973

Nova lectura d'en Murakami, regal de Sant Jordi que no esperava perquè no sabia ni que havia sortit aquest llibre. I, per tant, nova ressenya al bloc, que últimament parlo sobretot de sèries perquè les lectures les estic fent amb massa lentitud. A veure si puc complir l'objectiu d'haver llegit un llibre al mes de mitjana -és a dir, 12 en tot l'any- que em vaig marcar. De moment vaig força endarrerit, però. 


Bé, som-hi. Escolta la cançó del vent i Pinball 1973 en realitat són dues novel·les curtes, recopilades en un mateix volum, no gaire gruixut tampoc, que Empúries i Grup 62 van publicar en format butxaca, el que em va millor, no fa gaire. 

Són les primeríssimes obres de l'extremament popular autor japonès, que ha vist publicada gairebé tota la seva obra en català. Faltaven, per exemple, aquests relats, però perquè durant molts anys, ens diu la contraportada, es negava a permetre'n traduccions. Potser se n'avergonyia, però per sort va recapacitar -o potser li van oferir una bona suma per deixar-se de punyetes, vés a saber- i, després de llegir el llibre, trobo que s'equivocava en negar-s'hi.


A la primera de les novel·letes, publicada originalment al Japó l'any 1979, el narrador ens explica en primera persona un estiu que passa a la ciutat on va néixer, tot i que actualment viu a Tòquio. S'està a cals pares, queda amb el seu amic, que anomena Rata, amb qui beu cervesa de manera compulsiva al Jay's Bar, i coneix una estranya noia a qui li falta un dit, i que poc a poc li anirà obrint el cor tot i uns primers moments hostils.

La història té el to malencònic típic de l'autor, així com les seves característiques descripcions de les coses més quotidianes, que marcarien tota la seva bibliografia. És fàcil veure-hi la llavor de tot el que vindria després, tot i que Escolta la cançó del vent és força breu i no arriba a aprofundir gaire en les vides ni del protagonista ni de la resta de personatges. És una ullada a uns dies d'estiu que podria haver estat, perfectament, el guió d'una pel·lícula indie senzilla. I tot i així els fans del novel·lista en gaudim, perquè és Murakami en essència pura.

Cal destacar que el llibre comença amb una explicació de l'autor sobre les circumstàncies en les quals va iniciar-se en el món de l'escriptura, així com les seves motivacions. Com a document és d'allò més interessant.


A Pinball 1973, de 1980, no queda clar si el narrador és el mateix o un altre, però tant li fa. Curiosament, el relat alterna episodis d'aquest protagonista, que és traductor en una agència creada amb un company i que viu d'una manera un xic surrealista, com ara convivint amb dues bessones que no coneix de res o obsessionant-se temporalment amb una màquina de pinball, i del personatge d'en Rata, que es recupera del llibre anterior i interactua sobretot amb en Jay, l'amo del bar que ja sortia a Escolta la cançó del vent.

Més llarga, però no gaire, aquesta història mostra més clarament l'altra vessant característica de Murakami, el surrealisme, però -i això és quelcom que sempre ha demostrat que sap fer- sense perdre l'atenció del lector tot mantenint-lo en contacte amb la realitat amb les escenes del dia a dia dels seus personatges. És una mica més estranya que l'altra novel·leta, per aquests salts constants en dues històries que ens explica en paral·lel però que no estan relacionades, però personalment m'ha agradat que se centrés una mica en un personatge secundari d'Escolta la cançó del vent.

El recopilatori que ens ha arribat ara en català és una bona mostra del que caracteritza l'obra de Haruki Murakami, petits tasts del que es preparava per fer més endavant, amb les relacions entre persones, la música jazz, els àpats senzills i altres elements com a temes recurrents. Però no fa la sensació que siguin assajos de gaire menys qualitat que les històries que ens arribarien després i que el convertirien en un autor de best sellers. No són els intents tímids d'un futur novel·lista d'èxit. Trobo que trepitjava prou fort quan va començar a caminar.





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails