diumenge, 12 de novembre de 2017

Lectures: 1984

Últimament estic fent moltes relectures. Si hom pensa que tenir llibres és un error perquè ocupen espai i no tornaran a ser llegits... bé, en el meu cas no és així, i em permet tornar a gaudir de textos que havia oblidat pràcticament del tot, i sobretot que no van produir el mateix impacte en mi quan tenia 20 anys que ara que en tinc 35.


M'alegro d'haver fet una segona lectura, 15 anys després, del clàssic de la literatura del segle XX anomenat 1984 i escrit per en George Orwell, tot i que no he pogut aconseguir la portada de l'edició de Destino en català, de 2002, del llibre que he fet servir els dos cops.

Per si hi ha cap despistat que ni tan sols sap de què va, 1984 és una novel·la distòpica que retrata el que llavors (l'any 1949) era el futur 1984, en què el món està dividit en tres supraestats, concretament Oceania, Euràsia i Àsia Oriental, permanentment en una guerra equilibradíssima i destinada a no acabar mai -ni els interessa-.

  
L'acció se situa a Oceania, que seria l'equivalent als Estats Units, el Regne Unit, Austràlia i altres territoris, i el protagonista de la història és en Winston Smith, funcionari del Ministeri de la Veritat, on es dedica a manipular la informació per ordre del Partit, que basa la seva estratègia per mantenir-se en el poder en aquesta manipulació del poble i en la por, però que també té efectivíssims sistemes de càstig a la més lleugera dissidència.

Per prevenir-la, però, compta amb el Gran Germà, el fundador del Partit, que tot ho vigila i que ha viscut sempre i viurà sempre. Sospitem que és una figura inventada, però tant li fa, perquè els instruments de vigilància són les anomenades telepantalles, que el públic mira per rebre la manipulada informació però que sobretot serveixen per vigilar la gent durant les 24 hores del dia, de manera que qualsevol comportament o fins i tot gest facial considerat inadequat suposarà la fi d'aquella persona.


El que en altres circumstàncies podria semblar una predicció naïf típica de les novel·les i obres futuristes en general, en el cas de 1984 és esgarrifós comprovar com, deixant de banda l'estètica, els noms de les coses i la creació d'una llengua, la Novoparla, pensada per a simplificar l'idioma fins a tal punt que sigui impossible concebre idees herètiques, hi ha coses que s'han fet realitat d'una manera o d'una altra, i no parlo del programa de televisió Big Brother, que és una perversió lúdica del concepte orwellià.

Coses com que ens controlin i sàpiguen el que fem, el que llegim o el que veiem -només cal adonar-se de la publicitat personalitzada en llocs com Facebook, per exemple- o la manipulació de les notícies per tal de crear opinió o amagar fets que no perdonaríem a un govern, i fins i tot ambdues coses alhora perquè ni tan sols calgui amagar aquests fets altrament execrables, com hem pogut veure, per desgràcia, en els anys més recents.


George Orwell (1903-1950) va fer aquesta predicció -per a ell segurament més exagerada que no ha estat en realitat- en veure la manipulació de la informació durant la Guerra Civil Espanyola (per cert, tinc pendent de llegir Homenatge a Catalunya, també d'ell, que hi va lluitar al bàndol republicà, cosa que faré properament), i li va donar una forma que critica aparentment els totalitarismes d'esquerres, les traïcions dins les revolucions, cosa que ja havia fer a Animal Farm (1945), però que en realitat podem extrapolar a qualsevol mena de dictadura

1984 és un relat interessant per si mateix, tot i que dens en alguns trams, però si ens anem fixant en les coses que s'han fet realitat, en unes altres circumstàncies, en uns altres anys i en uns altres països, el cert és que pot ser esgarrifós. Com ho podem saber, que allò que ens diuen que passa succeeix de debò? Com sabem que no s'estan traient les coses de context en un món en què qualsevol pot gravar vídeos i fer-los córrer per internet? Com podem estar segurs que el que llegim als llibres d'Història és cert i no una manipulació escrita pels vencedors dels conflictes? Doncs no ho sabem, no. 




diumenge, 5 de novembre de 2017

XXIII Saló del Manga de Barcelona

Un any més, i gràcies a l'acreditació proporcionada per Ficomic, he pogut assistir al Saló del Manga de Barcelona, la cita anual per als aficionats al còmic i l'animació amb origen japonès, amb la qual he anat creixent i, tal com jo he evolucionat, també ho ha fet la manera amb què em prenc l'esdeveniment.


Per primera vegada, la fira s'ha estès durant 5 dies, en comptes dels 4 habituals, i també per primera vegada ha començat en dimecres, però l'ocasió hi convidava: era 1 de novembre, dia de Tots Sants. Dimecres va ser el dia que vam triar per anar-hi, i no sé com han estat de plens dissabte i diumenge -m'imagino que, com sempre, molt-, però el dia inaugural s'hi podia passejar tranquil·lament, tot i que no estava ni de bon tros tan desangelat com tradicionalment ho han estat els dijous. 

En fi, l'objectiu era, com en els darrers anys, fer-hi una ullada, mirar exposicions, en aquest cas no cercava cap signatura perquè no me n'interessava cap, i veure si hi havia res interessant per comprar, però sense cap esperança perquè, com he explicat en diverses ocasions, els darrers anys l'estoc de segona mà en manga s'ha estancat i s'acaben veient sempre les mateixes coses.


La meva única compra, i aquest cop començo amb el que acostumo a deixar per al final, ha estat el pack teòricament exclusiu del Saló Makoto Shinkai Works, que reuneix 5 pel·lícules de l'aclamat director d'animació, en edició Blu-ray però senzilla, sense cap extra, en contra de la meva filosofia habitual. 

Però és clar, sortia molt més barat així, les edicions especials d'anime acostumen a dur en realitat poc material interessant i, si són col·leccionistes de debò, amb CD de la banda sonora i tot plegat, surten massa cares. Així, per 35 euros tinc El lugar que nos prometimos, 5 centímetros por segundo, Viaje a Agartha, El jardín de las palabras i la famosa your name.


Pel que fa a les exposicions, una d'elles era la que celebrava els 100 anys d'animació japonesa, amb plafons que repassaven els anys més importants i les obres que s'hi van estrenar, com per exemple aquests anys 80 que van ser tan importants per a internacionalitzar l'anime.


En una altra es mostraven objectes i informació sobre l'expedició de cristians japonesos a Castella al segle XVII per tal d'aconseguir un acord comercial, l'anomenada Ambaixada Keichô, i la persecució d'aquesta religió al Japó. 


Com que aquest any ens ha deixat en Jirô Taniguchi (1947-2017), era d'esperar que se li fes algun homenatge, a aquest mangaka tan estimat a Europa i del qual hem vist editades tantes obres, entre les quals El almanaque de mi padre o Barri llunyà.


La més important era l'anomenada Somien els androides amb ovelles elèctriques? -referència a la novel·la de Philip K. Dick, adaptada al cinema amb el nom de Blade Runner, tot i que el títol correcte en català és Somien els androides xais elèctrics?-, dedicada al gènere dels mechas, robots i androides al manga i l'anime.

Un interessant repàs de les obres més importants del gènere, títols emblemàtics com Mazinger Z -amb una mostra també de marxandatge de producció espanyola de quan la sèrie va triomfar a TVE als anys 70-, Gundam, Evangelion i moltes més. 


Allà també s'exposaven alguns robots, un dels quals feia retrats robot, tot i que no en el sentit policial que estem acostumats a donar-li. A la foto ens podeu veure tots tres...


Perquè després que l'any passat celebréssim el 5è aniversari des que ens vam conèixer davant l'estand de Selecta Visión, aquest cop hem pogut portar-hi la nostra filla, que fa 1 any encara no venia amb nosaltres, ni tan sols a la panxa de la seva mare.


Un desig fet realitat en forma de nena que ja ha viscut el seu primer Saló, disfressada de Mike Wazowski de Monsters, Inc., però que l'any que ve intentarem que vagi d'algun personatge de manga.

Un Saló del Manga que encaro cada vegada d'una manera menys consumista, i més aviat com una experiència d'immersió en un ambient que, si tot va bé i li agrada, amb els anys podré compartir amb la nena.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Cinema: Thor - Ragnarok

No és gaire difícil, anant a la pestanya de Cinema de la part de dalt del blog, veure que moltes de les pel·lícules que critico -a la meva planera i inexperta manera- estan basades en còmics, però de les d'en Thor no n'havia parlat mai.

En part és perquè no en tenia gran cosa a dir, però sobretot perquè, de tot l'Univers Marvel, probablement de les històries que menys m'interessen una és la del Déu del Tro, perquè en general la mitologia nòrdica no és el meu fort i, almenys en els còmics de superherois, confesso que m'estimo més els escenaris urbans.


Tot i així, ara que he vist Thor: Ragnarok, la tercera pel·lícula protagonitzada pel personatge, que també apareix a les dels Avengers, sí que em ve de gust parlar-ne perquè és un film especial, diferent dels altres, veurem si per bé o per mal.

Partint de la premissa que en Thor s'ha passat dos anys buscant Gemmes de l'Infinit per l'espai, el més seriós que passa en aquesta tercera pel·lícula en solitari és que el Ragnarök, l'Apocalipsi d'Asgard, s'acosta i ho fa en la forma d'una temible enemiga interpretada per la Cate Blanchett, no oblidem que guanyadora de dos Òscars, entre altres premis, i que sembla que no fa escarafalls a un film de superherois farcit d'efectes especials i acció desenfrenada.


Amb el nom de Hela, pretén conquerir Asgard i per tal de fer-ho envia a un exili forçat, o més ben dit, expulsa, en Thor, que passa bona part de la pel·lícula a Sakaar, un planeta abocador en què li tocarà fer de gladiador, a més de trobar-se amb un vell amic, com el tràiler es va encarregar de mostrar-nos un cop rere l'altre i, tot i així, com sol passar per a la meva estupefacció, va provocar les rialles dels espectadors el dia de l'estrena tot i la desaparició de l'efecte sorpresa.

Perquè amb Thor: Ragnarok, dirigida per en Taika Waititi, hom riu, i m'hi incloc, però alhora crec que no és així com hauria de ser. No trobo pas malament que hi hagi humor als films de Marvel, però precisament als d'en Thor n'hi havia poc, mesurat i just, i de sobte, de la segona pel·lícula (Thor: The Dark World) a la tercera, el que passem a veure és un producte més similar a Guardians of the Galaxy que al Thor que coneixíem.


No ho dic per l'ambientació espacial -que també s'allunya de la idea que tinc de Thor, tot i que admeto que n'he llegit ben pocs còmics i no sé si acostuma a sortir d'Asgard-, sinó per un augment considerable de les escenes humorístiques i la mena de dinàmiques entre els personatges, amb l'afegit d'alguns secundaris extraterrestres que acaben de reforçar aquesta reminiscència.

A més, no és una pel·lícula dels Avengers, però gairebé: en Thor no treballa en solitari, sinó que compta amb l'ajuda d'en Hulk, la Valkyrie (Tessa Thompson) i un Loki que hi col·labora a contracor i, com sempre, amb plans propis.


Cal reconèixer que tot plegat és divertit, i que la pel·lícula és molt entretinguda i té moments èpics, amb l'espectacle de llum i so que esperaríem d'un film de superherois, i ens prepara per al que trobarem a la propera pel·lícula dels Avengers, anomenada Avengers: Infinity War, per a 2018, però simplement trobo que amb l'humor se n'ha fet un gra massa.

Una altra cosa que ha canviat és una banda sonora de sintetitzadors que recorda els anys 80 -també ho fa la font triada per al títol-, i això naturalment no em molesta, però també dona a tot el conjunt un aire més d'aventura espacial que no pas de les més serioses aventures de personatges de la mitologia nòrdica que almenys jo associo al personatge.


Vull fer un esment especial al divertit Grandmaster, interpretat per en Jeff Goldblum, així com a un parell de picades d'ullet, com l'escena del teatre que es troba en Thor quan torna a Asgard després d'una llarga absència -més que res, qui són els actors- o la metareferència brutal en presentar el cameo del Doctor Strange

En qualsevol cas, tot i que em vaig passar bona part de la pel·lícula arrufant el front davant de l'evident canvi de to, el cert és que mirat de manera independent Thor: Ragnarok és un bon producte que encaixa perfectament a l'Univers Marvel, encara que paradoxalment no ho faci del tot en la seva saga.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails