dijous, 25 de maig de 2017

Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.


Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.


Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.


Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.


Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.


Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.


Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.



divendres, 19 de maig de 2017

Sèries: Quantico

Fa temps vaig parlar d'aquesta sèrie, però no dedicant-li una entrada, sinó posant-la com a exemple del que considero que són plaers culpables televisius, "aquelles merdes que ens enganxen". 

Quan se'n va presentar la primera temporada, ja ho vaig dir, semblava que havia de ser una nova sèrie de l'estil de 24 o Homeland, d'intriga político-militar, d'agents de l'FBI o la CIA en la seva croada antiterrorista. Doncs bé, en teoria va d'això, sí, però amb el filtre Shonda Rhimes... que no hi està pas ficada -el creador és en Joshua Safran-, però podria passar perfectament per una altra sèrie de la creadora de Grey's Anatomy, Scandal o How to get away with murder


Ha acabar la segona temporada de Quantico i em ve de gust parlar-ne, perquè no cal que totes les entrades sobre sèries que publico siguin per lloar-les, i en aquest cas em refermo en el fet que es tracta d'un plaer culpable, un producte de poca qualitat artística i/o interpretativa, però que enganxa. El mirem setmana rere setmana, tot i que en el meu cas em costa seguir-ne la trama, i ens és igual.

Dic això perquè, si una cosa no se li pot negar, és que és entretinguda, encara que no s'entengui gaire què està passant o hi hagi forats de guió pertot arreu. Hi passen moltes coses a un ritme acceleradíssim, hi ha flashbacks constants -a la segona temporada han tingut el detall de marcar-los amb rètols en pantalla, que no costava tant-, conspiracions ficades dins de conspiracions i més canvis de bàndol i reconfiguracions de les relacions interpersonals que en un culebrot. 


En fi, la clara protagonista de Quantico és l'Alex Parrish (Priyanka Chopra, per a mi amb un accent impecable tot i no ser nord-americana, però es veu que ells sí que el noten), que també representa que és la més atractiva del repartiment -no hi estic d'acord, ni de bon tros- i que fa d'una cadet de l'acadèmia de Quantico de l'FBI força insubordinada, imprudent i fins i tot temerària

Se suposa que ho fa perquè és el típic paper d'heroïna rebel, però personalment no la suporto gaire, una altra coincidència amb la teòrica protagonista de Grey's Anatomy. En fi, arrossega un passat tèrbol, com tots els altres, i té tendència a ser considerada l'enemiga pública número u, com si fos en Jack Bauer de 24 en algunes de les temporades. De fet, comença la sèrie com a sospitosa del pitjor atac terrorista des de l'11-S.


Però com que Quantico tira més cap al vessant romàntic que cap a una trama ben escrita de suspens, no podia faltar l'home de qui està enamorada, en Ryan Booth (Jake McLaughlin), un altre estudiant de l'acadèmia de l'FBI amb qui es "coneix" abans de començar les classes i amb qui té un estira i arronsa amorós. 

Amaga la seva veritable identitat, o més aviat el seu veritable càrrec, que es revela més endavant, però penso que el seu paper ha perdut força des que va començar la sèrie. 


La meva preferida és la Shelby Wyatt (Johanna Brady), de casa bona, filla d'uns pares adinerats però morts als atemptats de l'11 de setembre de 2001, i al principi una mica repel·lent, però aviat se li descobreixen febleses que la fan humana i és fàcil, almenys per a mi, sentir simpatia per ella.

Com no podia ser d'una altra manera amb la mena de sèrie que és, la seva vida també gira força al voltant de les relacions sentimentals, en el seu cas més aviat complicades en tenir una forta preferència per una família concreta.


Em cau molt bé també, però des del principi, la Nimah Amin (Yasmine Al-Massri), d'ètnia àrab però no musulmana practicant, que entra al programa de formació acompanyada de la seva germana bessona, la Raina Amin (Yasmine Al-Massri), que podem diferenciar perfectament de l'altra perquè sí que respecta la xària, la llei musulmana, portant el hijab, a més de tenir un caràcter més discret i estar menys interessada en esdevenir agent de l'FBI.

És una dinàmica interessant, però una mica feble, tenint en compte que fer treballar dues agents com si en fossin una de sola, fent que una passi per l'altra, deixa de tenir sentit quan per més que siguin bessones tenen personalitats diferents. Hi ha qui no ho nota, però. 


Si els estudiants -i altres personatges de què no he parlat, però en són molts i els he reduït als principals- tenen tota mena d'actituds, des de la ingènua fins a la irreverent, els instructors que ens anem trobant al llarg de la sèrie són una colla de manipuladors que no acabem de tenir clar si formen part dels "bons" o els "dolents". 

És el que passa des del minut 1 amb la Miranda Shaw (Aunjanue Ellis), la directora assistent de l'acadèmia, que també veurem als flashbacks -o flashforwards, segons quina considerem que és la història principal- en papers i situacions més o menys favorables. Passa també, tot i que no tant, amb l'Owen Hall (Blair Underwood, vist a Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.), instructor de la CIA. 


En cadascuna de les dues temporades, com deia, hi ha un "present" i constants flashbacks, o flashforwards. A la primera tenim, per una banda, els entrenaments a l'acadèmia, i naturalment els esdeveniments de la residència dels cadets, que s'alternen amb la investigació de l'atemptat de la Grand Central Station de Nova York.

A la segona, els personatges més interessants -suposo que els més populars- de la primera ja s'han graduat com a agents de l'FBI però s'infiltren com a estudiants de la CIA per tal de descobrir-ne una escissió perillosa. Per acabar de complicar la cosa, aproximadament a la meitat de la temporada hi ha un canvi de trama.


Dit així pot semblar més interessant del que és, Quantico, però no ho és per motius argumentals, sinó més aviat pel vessant de culebrot que té, com deia més amunt. Hi ha massa girs de guió gratuïts, massa coses que no s'aguanten i massa tòpics com perquè es pugui considerar una sèrie de qualitat.

Però és amena i passa bé, encara que en el meu cas em faci un embolic amb el que explica i uns simples cartellets indicant el moment en què té lloc l'escena en qüestió no m'ajudin gaire perquè la segona temporada és més confusa que la primera. 

Ja s'ha anunciat que hi haurà tercera tongada, però aquest cop més curta, de 13 episodis, i sense en Joshua Safran com a responsable. Pinta malament, doncs, però deu tenir relació amb la baixada brutal d'audiència, que no es va solucionar amb el canvi a dilluns. I, tal com acaba la segona temporada, el final era prou rodó. Però estiren el xiclet, com acostuma a passar.




dissabte, 13 de maig de 2017

Lectures: ¿Quién es el 11º pasajero?

Parlar de la Moto Hagio és parlar d'una de les autores més importants de la història del manga, una de les principals responsables que el shôjo o manga per a noies sigui tal com el coneixem. Nascuda el 1949, juntament amb altres artistes forma part del conegut com a Grup del 24, que es refereix a les dibuixants nascudes més o menys l'any 24 de l'era Shôwa, és a dir el nostre 1949.

La seva obra, doncs, va ser part de la revolució que, després de la que va representar al seu torn el Déu del Manga, l'Osamu Tezuka, va contribuir a diversificar els gèneres del còmic japonès i dotar-los de característiques pròpies.


I quan dic "diversificar gèneres" no em refereixo només a donar embranzida al shôjo —que no és un gènere, sinó una etiqueta demogràfica, i que Tezuka ja havia tocat—, sinó a introduir temes, i un bon exemple és el primer manga que ens ha arribat de la mestra Hagio, passant per davant d'altres clàssics com Poe no ichizoku i Thomas no shinzô

La petita editorial Tomodomo ens ha dut 11 nin iru, traduïda com a ¿Quién es el 11º pasajero?, en un volum gruixut que, de fet, inclou la seva seqüela i uns extres d'històries curtes d'humor protagonitzades pels personatges d'ambdues parts, tot plegat en un volum de mida gran (A5) i 326 pàgines. 


Potser perquè era menys arriscat portar aquesta obra i no d'altres, atès que es tracta d'un dels clàssics de ciència-ficció del manga, de manera que podia apel·lar a un públic més ampli que si hagués estat un shôjo normal i corrent. 

Que si hagués estat així tampoc no hauria passat res, perquè de manga dels 70 no en tenim gaire i, quan ens el porten, gairebé sempre el signa l'esmentat Osamu Tezuka, que comença a ser una aposta segura de diverses editorials -ja era hora-, però que tampoc no cal que sigui l'únic autor clàssic que podem llegir traduït.

En fi, ¿Quién es el 11º pasajero?, publicada originalment a la revista Shôjo Comic entre setembre i novembre de 1975, ens explica l'examen final d'un grup d'estudiants de la Universitat Estel·lar, que acull alumnes tant humans com extraterrestres, però sempre humanoides, i que consisteix a sobreviure en una nau a la deriva tot afrontant una sèrie de situacions perilloses. El primer problema, però, és que descobreixen que són 11, i no pas 10 com estava previst.


Problemes amb la nau, desconfiança i fins i tot l'amenaça d'una malaltia conduiran els personatges a situacions d'alta tensió, que es transmet al lector malgrat que a la història li costa una mica arrencar i el desequilibri entre el suspens i l'humor -que al shôjo ja llavors es traduïa en un alleugeriment del dibuix i el realisme de les situacions- afavoreix sobretot l'últim.

Mentre tot això va passant coneixem els seus personatges, no tots definits amb el mateix grau de detall ni igual de memorables, però entre els quals destaquen en Tada i el/la Frol, aquest/a últim/a segurament l'estrella de la història, pel seu caràcter esbojarrat i la inusual característica que, al seu planeta, no es defineix el sexe fins que s'entra a l'edat adulta, cosa que permet a l'autora jugar amb l'androgínia del personatge i tractar indirectament temes com l'homosexualitat -i precisament, tot i que no amb aquesta obra, va ser una de les pioneres del manga de gènere shônen-ai o Boys Love- o els rols de gènere, potser d'una manera ja superada amb la perspectiva que en tenim actualment, però llavors segurament revolucionària.


Després d'aquesta primera història, com deia, el volum inclou la seqüela, Al horizonte del Este, eternamente el Oeste (al Japó Zoku 11 nin iru! Higashi no chihei, nishi no towa, 1976-1977), en què tornen els personatges més destacats però aquesta vegada en una trama molt més seriosa, d'intriga política i bèl·lica en el context d'un conflicte interplanetari, amb força menys humor, més dramàtica i en diversos moments directament tràgica, que personalment m'ha agradat molt més que la primera part.

Continuo esperant que Tomodomo o alguna altra editorial s'animi a dur Poe no ichizoku i Thomas no shinzô, però de moment ha estat un encert que arribés aquesta obra guanyadora del Premi Shôgakukan al millor manga el 1976, que demostra l'afició que la mestra Hagio sempre ha manifestat que tenia pels grans autors de ciència-ficció i que pot agradar qualsevol mena de públic. 


Pel que fa a l'edició, tècnicament és de força qualitat, malgrat que em fa l'efecte que en alguns moments la tinta no s'acaba de veure prou i que per a bona part dels textos s'ha triat una font incapaç de fer l'accent tancat de la i, cosa que el converteix en accent obert, a la italiana

Per acabar, la traducció m'ha semblat correcta, però perd punts amb problemes que van des d'expressions esteses però errònies a moments en què, quan la trama es complica, el text en castellà no resol adequadament les ambigüitats del japonès i no ajuda a seguir la història. 

No era feina fàcil, per altra banda, adaptar la manera de parlar del/la Frol, que no sé com era en japonès, però representa que és vulgar i això, com passa sovint, s'ha adaptat tot fent que algunes de les paraules que diu estiguin mal escrites, barreja d'argot juvenil dels barris baixos i andalús, i en cursiva, per representar una pronunciació o un accent dolents. Curiosament, a la seqüela parla exactament igual que els altres personatges. Tampoc sé si a l'original hi havia aquest canvi.

Per cert, d'aquesta història se'n va fer una pel·lícula d'imatge real el 1977, tot i que de només 40 minuts, i una d'animació, el 1986, de 91 minuts, a més d'una adaptació teatral el 2004.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails