dimecres, 19 d’abril de 2017

Els meus dibuixos animats preferits de petit

Suposo que més o menys tothom mirava dibuixos animats quan era petit, i fins i tot ara, encara que sigui per acompanyar els fills o en forma de pel·lícules d'animació, ja sense aquella freqüència diària i obsessiva que caracteritzava el nostre consum televisiu a la infantesa.

En el meu cas, he estat pensant en els dibuixos que més m'agradaven i he volgut fer una selecció de només 5 títols, cadascun amb alguna anècdota personal.


D'Artacan y los tres mosqueperros, estrenada al Japó el 1981 per Nippon Animation amb el títol de Wanwan Sanjushi, va arribar a Televisió Espanyola el mateix any que vaig néixer jo, el 1982, i diuen que quan era un bebè ballava al parc -el dels bebès, no l'espai públic- quan en sentia la cançó. Ara em posa la pell de gallina, però no ballo, perquè de fet ja no ballo amb res.

De la sèrie en si en tinc records molt vagues, cares, personatges com la Milady (la gata) o el Cardenal Richelieu, però es basa en la novel·la d'Alexandre Dumas Els tres mosqueters, que és un dels meus llibres preferits. 


Com és natural, es va suavitzar per tal de convertir-la en una sèrie infantil, amb animals antropomòrfics, i com vaig saber en llegir el llibre es van canviar molts elements argumentals per tal de fer-los més "per a tots els públics", ja que a la novel·la hi ha morts, traïcions i infidelitats que haurien estat fora de lloc en uns dibuixos animats.


Els Bobobobs és una sèrie catalana, de BRB Internacional per a TV3, que va constar de 26 episodis emesos el 1988. Es basava en una sèrie de llibres i còmics infantils dels holandesos Henk i Nerida Zwart, i narrava les aventures d'uns éssers que viatjaven per l'espai de camí a la Terra.


Com que ja era més gran la recordo millor, i m'agradava moltíssim. Recordo amb nostàlgia el meu àlbum de cromos de la sèrie, que no era de Panini, sinó que el patrocinava la marca de llet Letona, i em feia una il·lusió tremenda -crec que no m'ha passat amb cap altra col·lecció d'aquest tipus- aconseguir els que em faltaven, després de molt de temps -magnificat per l'edat- imaginant com seria aquell número que no tenia. 

També recordo que amb una nou, plastilina, escuradents i un tros de tela o plàstic la meva mare em va fer una rèplica de la nau dels Bobobobs. Quins records!


Un altre clàssic és David el gnomo, una creació del llegendari Claudio Biern Boyd que es va estrenar el 1985 i es basava en els llibres holandesos d'il·lustracions Die Kabouters. La banda sonora és una de les més populars de la infantesa de la meva generació, i encara ara quan la sento (i l'escolto, perquè normalment ho faig expressament) se'm posa la pell de gallina i un calfred em recorre l'espinada.


No en recordo gran cosa, tampoc, perquè era molt petit quan la mirava, però era una sèrie amb un apartat visual preciós i un missatge de respecte a la natura. Me'n fascinaven l'enorme guineu, les galtes vermelles dels gnoms i els lletjos trols. En tenia ninots de goma, d'aquests dibuixos animats, però el més destacat eren els trols, molt més grans i pesats. Em sona que existia també l'esmentada guineu, però no la vaig tenir mai.


Més conscient de les coses, ja a la preadolescència, em vaig enganxar moltíssim a Musculman, al Japó Kinnikuman. Una sèrie de lluita lliure humorística, surrealista tot sovint i amb moments lacrimògens i tràgics que fomentava valors com l'amistat i l'esforç, més enllà dels prejudicis contra el manga i l'anime.


Amb moments èpics, combats espectaculars, humor, drama i un reguitzell de secundaris interessantíssims, puc afirmar que era el meu anime preferit de petit, i em tenia tan obsessionat que n'escrivia els esdeveniments al meu diari. Anys després en vaig poder llegir la versió original, el còmic.


No sabia si afegir-la, perquè és potser massa òbvia i segur que tothom l'esmentaria, però evidentment Bola de Drac és una de les meves sèries de dibuixos preferides. Ara i sempre.

És innegable que va ser tot un fenomen social també al nostre país -o especialment al nostre país, on va triomfar abans que als Estats Units però també que a la resta de l'estat espanyol-, i jo en vaig viure la febre amb l'anime, els còmics, tot el marxandatge possible i la reproducció de combats a l'escola.


Aventures, humor i sobretot lluita, molta lluita, en una sèrie que amb el temps va evolucionar d'una manera que no va agradar a tothom, però que no va fer que per a mi deixés de ser la Bola de Drac de sempre. 

Malgrat les crítiques dels adults de llavors, també fomentava valors relacionats amb l'amistat, l'esforç i la defensa del Bé contra l'amenaça del Mal, i sens dubte ens va deixar un fotimer de grans moments, cadascú sap quins el van marcar més, personatges, tècniques i escenaris inoblidables.

Com que m'he imposat una llista de 5 sèries he hagut de deixar fora algunes obres que espero tornar a veure algun dia, segurament acompanyat de la meva descendència, i com a mínim vull esmentar títols com La vuelta al mundo de Willy Fog, Captain Tsubasa o la saga Érase una vez... També són alguns dels dibuixos animats que més m'agradaven de petit.



dijous, 13 d’abril de 2017

Les millors tècniques de Bola de Drac

Al llarg dels anys que vam veure la sèrie animada i vam llegir els còmics de Bola de Drac, i encara ara quan ho tornem a fer, som testimonis d'un seguit d'esdeveniments que coneixem de memòria, però també de tècniques de tota mena que ens han fet pensar coses molt diverses, entre les quals que ens agradaria saber-les executar.

Amb aquesta entrada el que faré és dir 5 tècniques que m'agradaria molt poder emprar a la vida real, tot i que suposo que no diré res que no pugui pensar la majoria de gent que llegeixi aquesta selecció alhora personal i lògica.


Naturalment, la més pràctica i desitjada és la de volar, una tècnica que al manga en japonès es va batejar com a bukûjutsu, és a dir "tècnica de la dansa a l'aire", i que vam començar a veure amb en Ten Shin Han i en Chaoz com a tal, descomptats, naturalment, els animals antropomòrfics i els monstres que per naturalesa podien volar.

En Goku va trigar a aprendre-la, el mateix Krilín la va mostrar primer, però amb l'entrada a l'etapa de Bola de Drac Z més o menys tothom la va anar dominant i va passar de ser una manera de surar a l'aire i moure's sense tocar el terra a esdevenir un mitjà de desplaçament rapidíssim, que desprenia un rastre d'energia i tot. En qualsevol cas, m'encantaria poder-ho fer i estalviar temps i diners en els meus desplaçaments.


En segon lloc triaria el Kamehameha, l'atac de nom inspirat en diversos reis hawaians i que consisteix en l'alliberament sobtat de l'energia acumulada a través de les mans. Un atac imitat també a la saga Street Fighter del món dels videojocs i que és la més emblemàtica de Bola de Drac.

Però, igual que el Goku de la imatge, m'agradaria saber-la fer servir per a coses útils, com ara fer un forat necessari o fer caure una paret que igualment s'havia d'enderrocar. Una cosa massa bèstia tampoc, que no pretenc matar ningú. 


El Taiyôken o "Puny del Sol", tradicionalment traduït al català com a "Mossegada del Sol", trobo que seria una tècnica força interessant de dominar, i m'agrada perquè és una de les que imita en Krilín, un dels meus personatges preferits, i a ell li va molt bé per tal d'escapar-se de situacions que el superen.

No crec que em servís de gaire fer-li això a algú que no volgués que m'aturés pel carrer, al capdavall podria fugir en aquell moment però tard o d'hora es produiria una situació violenta. En canvi, si justament el dia que vaig d'il·legal al metro hi ha una batuda de revisors i em claven una multa ja és mala sort, i m'ha passat. En aquests cas, o quan se m'acosten comercials o captadors de socis, no em faria res emprar la tècnica.


La multiplicació de cos o Shishin no ken d'en Ten Shin Han no li va servir per derrotar en Goku a la semifinal del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials perquè se li dividia també la força en 4 parts, però trobo que seria útil per a dur a terme moltes tasques alhora, sempre que no requerissin gaire força.

Tampoc no és que en tingui tanta com per dividir-la en 4, no em convé pas, però i si pogués anar a treballar i alhora jugar a videojocs mentre també llegeixo i vaig a visitar algú?


I tornem al tema dels desplaçaments, perquè m'agradaria poder volar, i de pas gaudir del trajecte, però moltes vegades voldríem ser en un altre lloc en qüestió d'un minut o menys, i en aquest cas no serviria de res volar. No n'hi hauria prou.

Per això, i com a últim recurs, deixant de banda que en teoria només funciona si anem on hi ha una persona que coneixem -i a la sèrie de vegades se saltaven aquesta norma-, a més del perill de materialitzar-nos dins d'una paret o davant d'un camió en marxa, no em faria res saber fer el canvi de lloc instantani (Shunkanidô en japonès) per a comprar ous a l'últim minut abans que tanquin o arribar a la parada del bus abans que se m'escapi. Com veieu, no n'abusaria.

Quines són les vostres tècniques preferides de Bola de Drac? Com les faríeu servir?


dissabte, 8 d’abril de 2017

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (segona temporada)

Quan fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre aquesta sèrie nascuda de la recuperació més aviat forçada de secundaris d'Arrow i The Flash vaig dir que m'havia agradat, però que era lleugera i una mica poca-solta. No és que em preocupés, però trobava que era carn de cancel·lació.

Va acabar aquella primera temporada, la segona es va estrenar pocs mesos després i ja se sap que hi haurà tercera tongada d'episodis. Per tant, ha funcionat i va agafant força. Així doncs, continuo amb aquesta entrada en què ja no presentaré els personatges ni la premissa -per a això cal llegir l'article de la primera temporada-, sinó que em centro en l'evolució d'aquestes persones que no es consideren herois, sinó llegendes.


Si a la primera temporada la gran amenaça per al teixit del temps era en Vandal Savage, que amb al recolzament dels Mestres del Temps pretenia dominar el món, per a la segona no han trobat cap altre enemic més poderós i han buscat una altra fórmula, igualment interessant, que és la del grup de dolents amb un altre objectiu: en Damien Darhk (Neal McDonough), en Malcolm Merlyn (John Barrowman) i l'Eobard Thawne (Matt Letscher) -tant se val si algun d'ells representa que era mort o atrapat fora del temps, estem parlant d'una sèrie sobre viatges temporals!- s'han unit per aconseguir la Llança del Destí, que permet configurar la realitat al gust de l'usuari.

Mentrestant, els Legends han de retrobar-se després que en Rip Hunter els salvés de la mort escampant-los pel temps. A més, com que la plantilla es va reduir a la primera temporada lògicament hi ha noves incorporacions.


La primera és l'Amaya Jiwe (Maisie Richardson-Sellers), la Vixen dels anys 40, que pertany a la JSA i és l'àvia de la Vixen que ja havíem vist a l'Arrowverse al present.

El seu poder és en realitat la capacitat d'invocar habilitats de tota mena d'animals, gràcies al tòtem que duu al coll. A mesura que passen els capítols -no goso dir "el temps"- s'adapta al xoc cultural que representaria per a qualsevol persona interactuar amb gent de 75 anys en el futur.


I la segona és en Nathan Heywood (Nick Zano, vist a 2 Broke Girls), un historiador -sempre van bé a les històries sobre viatges en el temps- que resulta que és nét del Comandant Steel de la JSA, al seu torn company de l'Amaya.

És el hipster del grup, però també manifesta una transformació metàl·lica (com la del Colossus dels X-Men) que li proporciona molta força i una barrera defensiva impenetrable. A més, contribueix als diàlegs humorístics amb en Ray Palmer.


El cas és que aquesta temporada de DC's Legends of Tomorrow mostra com els seus protagonistes intenten evitar que l'anomenada Legion of Doom aconsegueixi els fragments de la Llança del Destí i refaci la realitat de maneres inimaginables, i amb aquesta excusa els tornem a veure viatjant per diversos llocs i èpoques, com per exemple l'Oest, el Japó feudal o Camelot -capítol en què, per cert, un altre segment correspon a l'any 3.000 i per tant s'anomena, en una autorreferència de DC, Camelot/3000-.

Els moments històrics són prou nombrosos com per garantir la diversitat dels escenaris i les situacions, ho saben també els responsables de la sèrie Timeless, però curiosament totes dues sèries en toquen alguns, de vegades, molt similars.


La solidesa adquirida per la sèrie s'ha demostrat també en la seva completa integració en l'Arrowverse, i ho veiem en un notable crossover a quatre bandes amb Arrow, The Flash i Supergirl que és una enorme festa del fanservice.

I es nota que els actors i les actrius s'ho passen bé treballant junts, perquè sovint es fan selfies divertides que comparteixen amb els agraïts fans. A banda de tot això, DC's Legends of Tomorrow continua amb salut i aprofundint en els seus personatges, que originalment eren repescats d'altres sèries. Crec que als seus intèrprets no els hauria pogut passar res millor, perquè amb aquella aposta arriscada ara són protagonistes d'aquesta producció que va creixent en importància i interès.


El personatge de la Sara (Caity Lotz), per exemple, cada cop és més entranyable i ja s'ha convertit en un dels meus preferits de la televisió. De fet, la meva filla es dirà així.

I en Rory (Dominic Purcell) té un sorprenent carisma que fa que en aquesta sèrie, a diferència de Prison Break, faci ombra a en Wentworth Miller, i és un dels personatges més divertits. En un dels episodis ell és el narrador del "previously", i és per pixar-se de riure.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails