dissabte, 13 de gener de 2018

El temps no perdona: Sex and the City

Fa més de 7 anys que vaig acabar de veure Sex and the City, o com que es va emetre també en català a 8tv -tot i que jo la vaig veure en anglès en DVD-, Sexe a Nova York. En realitat, però, la sèrie va acabar el 2004, tot i que va tenir pel·lícules el 2008 i el 2010.

El cas és que han passat gairebé 14 anys des que va acabar la sèrie, o 7 des de l'última vegada que vam veure les seves protagonistes, i és hora de veure com els ha anat i com les ha tractat el temps, en aquesta secció per la qual ja han passat altres sèries, com ara Six Feet Under, Lost o Stargate, amb el mateix objectiu.


Comencem, òbviament, per la clara protagonista de la sèrie, la Carrie Bradshaw, interpretada per una Sarah Jessica Parker que actualment té 52 anys i que després del seu paper més conegut i premiat s'ha pogut veure en alguna pel·lícula, però també una mica a televisió.

Però no gaire, no ens pensem. El més destacat van ser 3 episodis a la finalitzada Glee i un nou paper protagonista a la sèrie de l'HBO Divorce, des de 2016.


La Kim Cattrall, que feia de Samantha Jones, la gran de la colla i la més esbojarrada i desinhibida, ara té 61 anys i no ha tornat a sortir en cap pel·lícula des de Sex and the City 2 (2010), mentre que en televisió ha anat fent cosetes.

Parlem d'un paper de veu a la sèrie animada Producing Parker (2009-2011) o un paper principal a Sensitive Skin (2013-2016) com a coses més destacades.


La pija i escandalitzable Charlotte tenia la cara i la veu de la Kristin Davis, que ara té 52 anys, en cinema ha fet poca cosa més al cine després de la segona pel·lícula de la sèrie, i de fet ha sortit en pel·lícules pensades per a la televisió, com A Heavenly Christmas (2016).

En televisió, el més destacat, com en el cas de la senyora Cattrall, un paper de veu en uns dibuixos animats, Miss Spider's Sunny Patch Friends (2004-2009), i un d'imatge real a la sèrie Bad Teacher, el 2014, basada en la pel·lícula del mateix nom i cancel·lada quan duia només tres episodis.


L'advocada Miranda Hobbes era el meu personatge preferit de la sèrie. La interpretava la Cynthia Nixon, ara amb 51 anys, que després d'aquell entranyable paper ha anat fent algunes coses al cinema, no gaire conegudes ni gaire seguides, però en els darrers anys sí que hi ha hagut continuïtat.

En televisió se la va poder veure en 10 episodis de The Big C entre 2010 i 2011, en 6 episodis de Alpha House (2013-2014) i en 4 de Hannibal (2014), a més del telefilm de 2016 Killing Reagan, fent de la dona de l'expresident dels Estats Units. El 2017 va anar a Broadway amb l'obra The Little Foxes.


A Sex and the City els personatges masculins tenien papers secundaris, però n'hi havia de molt destacats i recurrents, com és el cas d'en Chris Noth (63 anys), que feia del misteriós Mr. Big, el gran amor de la Carrie.

A banda d'alguna coseta a la gran pantalla, entre 2005 i 2008 va reprendre el seu paper de Mike Logan a Law & Order: Criminal Intent, derivada de Law & Order, on ell ja havia sortit entre 1990 i 1995 en el mateix paper. Cal destacar també els 101 episodis de The Good Wife entre 2009 i 2016, així com els 10 de Tyrant el 2016.


En Willie Garson (53 anys) interpretava el millor amic de la Carrie, el molt gai Stanford Blatch, que lamentablement em vaig descuidar de repassar quan vaig fer l'entrada de la sèrie, i espero que almenys se'm perdoni una mica en comentar ara què se'n va fer després.

Doncs ha fet papers esporàdics al cinema, i en televisió tenim tres episodis de Stargate: SG-1 entre 2000 i 2006, els 10 episodis de la sèrie John from Cincinnati (2007) o un paper principal a White Collar entre 2009 i 2014, a més d'un altre de recurrent a Hawaii Five-0 entre 2015 i 2017.


Si en Mr. Big era el gran amor de la Carrie, l'altre gran candidat a ocupar aquest paper era l'Aidan, que interpretava un John Corbett que ara té 56 anys i que a més de la seva participació a la sèrie té un parell d'èxits comercials al cinema.

Es tracta de My Big Fat Greek Wedding, de 2002, amb seqüela el 2016. Però en televisió va sortir en 36 episodis de United States of Tara (2009-2011), en 10 de Parenthood (2011-2015), en 20 de Sex&Drugs&Rock&Roll (2015-2016) i en 4 de Still the King (2016-2017).


El meu personatge masculí preferit, ja ho vaig dir, era l'Steve. M'agradava el personatge i també la interpretació d'en David Eigenberg (53 anys), i em feia gràcia saber com li ha anat després la carrera.

Doncs durant uns anys es va dedicar a fer petits papers, aparicions d'un sol episodi en diverses sèries de televisió, però va aconseguir un paper important a la sèrie de bombers Chicago Fire el 2012 i allà continua, a més d'haver sortit força també a les sèries germanes Chicago P.D., Chicago Justice i Chicago Med, naturalment en el mateix rol.


Finalment tenim el personatge d'en Trey McDougal, que va ser marit de la Charlotte i que tenia la cara d'en Kyle MacLachlan, ara amb 58 anys i quan va sortir com a secundari a Sex and the City ja molt conegut per una impressionant carrera amb coses com Dune o la sèrie Twin Peaks.

Era la cara més coneguda de la sèrie i, sense cap mena de dubte, l'intèrpret a qui les coses li han anat millor després, perquè ha continuat tenint èxit amb coses com la magnífica Desperate Housewives (2006-2012) -on, tot i ser un secundari, va sortir en 85 episodis, que són molts més que els del seu paper més famós, el de Twin Peaks-, 7 episodis de How I Met Your Mother entre 2010 i 2014, 21 episodis de Portlandia, 13 de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. (2014-2015) i, el 2017, 18 de la continuació de Twin Peaks.

Ja veiem que la sort ha estat desigual per a tota aquesta gent, segurament amb més èxit en el cas dels homes, que hi feien, com he dit més amunt, papers secundaris. Ni tan sols la per altra banda famosíssima Sarah Jessica Parker ha fet gran cosa després de la sèrie que li va donar la fama, i les altres... encara menys. Potser és un d'aquells casos en què l'èxit acaba sent una maledicció.












Kyle MacLachlan (58)

Desperate Housewives

How I met your mother

Portlandia

Agents of S.H.I.E.L.D.

Twin Peaks



diumenge, 7 de gener de 2018

Lectures: Hotel Harbour View

De quan jo encara no comprava manga amb regularitat, més ben dit de quan comprava Bola de Drac, Ranma 1/2 i poca cosa més, recordo vagament la publicitat d'alguns volums recopilatoris únics que treia Planeta i que amb els anys van deixar d'estar disponibles, però que per sort, en sentit de lectura oriental i per fi traducció del japonès i no de l'anglès, ara va reeditant poc a poc.

Un d'ells era Hotel Harbour View, obra de la que no sabia absolutament res més fins que fa uns quants mesos la va recuperar, ara per fi completa, i vaig descobrir que el seu dibuixant era ni més ni menys que en Jirô Taniguchi.


A la portada podem veure que aquesta vegada fa els dibuixos del guionista Natsuo Sekikawa, col·laboració que es repeteix en altres manga que s'han publicat en castellà, i potser per això el to de l'obra és tan diferent del de les obres més conegudes del desaparegut mestre.

Cosa que no és pas dolenta, ans al contrari: va bé veure que és capaç de dibuixar qualsevol cosa, i en aquest cas Hotel Harbour View és una delícia per als aficionats al noir, amb els tòpics de paios solitaris, experts en fer anar la pistola i amb l'única feblesa de les femmes fatales, recurrents en quatre de les cinc històries que formen el volum.


Dones que de vegades sembla que siguin la mateixa, però al capdavall són relats diferents i ambientats en escenaris distants. 

Al llarg del llibre veiem situar-se l'acció a Hong Kong, París, Caracas i Tòquio, i se'ns expliquen dues històries d'homes que estan esperant que els vagin a matar -però en contextos diferents-, una sobre una venjança llargament forjada, una altra sobre un assassinat predestinat i finalment una altra, escrita pel francès Alain Saumon i retocada per Sekikawa, que ens mostra la particular visió de la yakuza per part d'un estranger, per a mi la història més fluixa de totes, en part perquè trobo que no acaba d'explicar gaire cosa i quan acaba fa la sensació que hagi de continuar.


Les altres històries val a dir que m'han agradat molt, tot i tenir estereotips del gènere -sospito que sense cap complex- són prou sorprenents en la seva resolució com per deixar-nos satisfets. 

Pel que fa al dibuix, el mestre Taniguchi mostra un estil que encara no és totalment aquell pel qual el coneixíem -parlem d'una obra de 1986-, però ja s'hi veu el seu amor pels rostres d'estil occidental, ben allunyats de l'estil típicament manga, i en aquest cas, perquè el gènere ho requereix, fa gala d'un gran domini de la narrativa cinematogràfica, amb zooms, canvis de pla i moltes escenes silencioses en què el protagonisme el tenen les imatges.


Deia que el dibuix no és el que després el caracteritzaria, o almenys no del tot, però això no vol dir que no trobem, en aquest volum, alguns dissenys detalladíssims i preciosos, i gaudirem especialment d'aquest punt a Good-Luck City, la primera -i inacabada- de les històries que conté el llibre, un experiment en color que es basa en vinyetes verticals on l'únic text és el del narrador, en un quadre de la part de sota de la pàgina. 

En qualsevol cas, Hotel Harbour View, que també és el nom d'un dels relats inclosos, és un Taniguchi diferent, no és el de Barri Llunyà o El almanaque de mi padre, recordem altre cop que els guions els escriu un altre, però que val igualment la pena i que haurien de llegir tant els seus fans com aquells aficionats el gènere policíac-detectivesc.




dissabte, 30 de desembre de 2017

Lectures: El vigilant en el camp de sègol

Aquest any molts dels llibres que he llegit, que tampoc no han estat gaires, per desgràcia, han estat relectures. Per culpa de -o gràcies a- la meva mala memòria per als arguments al cap de relativament poc temps d'haver-los llegit o vist, puc rellegir coses sense tenir la capacitat d'anticipar el que passarà en aquests texts que se suposa que ja he llegit.

És una beneïda maledicció que permet que pugui rellegir llibres i, de fet, és una lectura, per força, diferent. Jo he crescut, he canviat i la meva percepció de les coses també ha patit una evolució.


Recordo haver llegit, quan va sortir una edició de butxaca que no és la de la imatge, però que no he trobat per internet, El vigilant en el camp de sègol atret per la fosca història del gran èxit de J. D. Salinger, que diuen que va ser una influència en diversos assassins, el cas més conegut el d'en Mark David Chapman, que després de matar l'exBeatle John Lennon es va quedar a l'escena del crim llegint aquesta novel·la de 1951.

A banda d'això, va ser polèmica des del seu llançament, perquè va ser prohibida a molts instituts pel seu llenguatge "vulgar", l'encoratjament de la rebel·lia adolescent, la descripció de com el protagonista fuma, beu i parla del sexe en termes inadequats i moltes altres coses. Això, però, va esperonar encara més l'interès de la gent per aquesta The Catcher in the Rye que molts professors van continuar assignant i que es considera una de les millors novel·les nord-americanes del segle XX.


No recordava res de la primera lectura que en vaig fer fa anys, però el cas és que aquest segon cop m'ha fascinat. M'he sentit identificat en molts moments amb el seu protagonista, en Holden Caulfield, un adolescent de bona família que torna a ser expulsat d'un institut privat i es passa un parell de dies voltant per Nova York i reflexionant sobre la seva vida, el món i la gent que coneix, i com el fastigueja tot plegat. Bàsicament l'argument és aquest, però no per això és menys interessant.

En molts moments destil·la odi per la humanitat, però la seva manera grollera, sarcàstica i cansada d'expressar-se, combinada amb les inseguretats que no pot reprimir tot i la seva actitud fatxenda -que alguns dels personatges amb què interactua compren i altres no-, i una visió del món retorçada però alhora innocent, el converteixen en un personatge no simpàtic, però sí que hi podem veure reflexions que alguna vegada hem fet nosaltres mateixos, tant a l'adolescència més o menys rebel com, per què no, ara. 


Passatges com aquest, amb què m'identifico tant. Jo no soc un adolescent, encara menys un d'estatunidenc de bona família dels anys 50, però hi ha coses que van amb determinades maneres de ser, i jo tinc un punt més o menys gran de sornegueria del qual, de fet, no m'avergonyeixo.

Al llarg de la història, que és tremendament amena, veiem en Holden Caulfield entrar en una espiral autodestructiva, amb un pessimisme creixent i amb la sensació que res ni ningú li agrada -veurem algunes excepcions-, i suposo que és amb això que també s'han sentit identificats alguns pertorbats que han manifestat el seu gust per aquesta novel·la. 

Vull pensar que jo no ho soc, estic segur que no mataré ningú, però en els meus dies més dolents, en l'observació de certes actituds humanes que trobo estúpides, com ara la hipocresia pel bé de l'equilibri interpersonal, veig les coses com el jove Holden. Ara bé, el llibre té un final lleugerament esperançador, i per això deixa un bon regust, més enllà del fet que sigui un relat magnífic.





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails